lunes, 30 de marzo de 2015

Tècniques pictòriques de l'art romànic

Darrere la pintura romànica hi trobem no només estètica sinó un propòsit d'ensenyar, de difondre la fe ja que la gran majoria del públic era analfabeta. Així doncs aquests imparteix i instrueix a partir de les pintures els dogmes de la fe.

En ella es feien servir dues tècniques; la del fresc i la del tremp. La primera es basava i continua sent així, en la preparació de pigments de colors diluïts en aigua de calç. Aquest tipus de pintura s'aplicava sobre la superfície mural a la qual prèviament s'hi havia afegit una capa de guix per corregir imperfeccions. L'aplicació es feia amb aquest humit. Una vegada aquest s'assecava per complet adquirien una superfície molt resistent.

La tècnica del tremp també s'utilitzava per pintar murs. S'elavoraven les pintures barrejant els pigments amb cola, resina i ou. Tot i així quan parlem de la tècnica del tremp a la caseïna estem parlant d'un procés diferent. En aquesta es deshidrata la caseïna i s'hi afegeix calç i llet desnatada per aconseguir una pasta homogènia. El tremp a la caseïna és una pintura de ràpid assecatge i soluble a l'aigua.
Paral·lelament trobem la tècnica del tremp d'ou. Aquesta és la mes usada per al mobiliari de l'època en la qual només s'utilitza el rovell de l'ou al qual s'hi afegeix oli de llinosa i vernís. Posteriorment es redueix amb aigua per per tal que l'aplicació del color sigui més fàcil.



Arquetes alemanyes de ferro

Les arquetes servien tant per guardar joies i objectes preciosos de petit tamany com per guardar documents, cartes i diners, tresors de l'ascendent burgesia. Va ser llavors quan es van transformar en un important element pel coneixement de la societat alemanya de l'època, els seus gustos i els seus diversos destins.

La gran majoria de les arquetes que s'han anat trobant tenen un elaborat treball de gravat. Aquesta tècnica va anar evolucionant al llarg de la història però en els seus inicis sabem que s'utilitzava un procés químic conegut com a gravat a l'aiguafort, el qual ja s'utilitzava a l'Edat Mitjana a França, Anglaterra i d'altres. Al segle XV es constata que ja s'utilitzava aquesta tècnica a Alemanya per la creació d'escuts i elms. 


Daniel Hopfer va ser un dels primers en utilitzar aquest procediment a Alemanya i portar-lo a una doble dimensió: com a tècnica d'artesania i com a representació de l'evolució tècnica del gravat artístic. Aquest procediment va tenir gran acceptació durant el segle XVI, especialment a Nuremberg i Ausberg. Les armadures eren el principal destí d'aquesta tècnica però la seva naturalesa ornamental i de representació figurada sobre el metall es va estendre per plaques de panys, claus, arquetes... 

La fabricació de caixes i arquetes es va dur a terme sobretot a Ausberg i Nuremberg. La diferència de la producció dels dos centres resideix en què Ausberg treballava més motius eclesiàstics mentre que Nuremberg seguia el radicalisme de les noves creences, cosa que va afavorir al boicot de les armeries catòliques. En aquestes últimes arquetes eren freqüents les representacions de parelles i quasi totes elles eren de dimensions petites.

En alguns exemplars anteriors al segle XVI les figures humnes apareixen incloses en arcs i són relativament abundants els exemplars que es conserven. Aquests segurament gràcies al material del que estan fetes i per la facilitat de la reproducció dels motius, la qual cosa sembla indicar l'existència de nombrosos tallers dedicats a aquest tipus de treball.

Era comú l'ús de claus i xapes de reforç als costats i a la tapa, també la dissimulació o ocultació de l'accés a l'interior de l'arqueta i la utilització de panys de com a mínim quatre punts d'anclatge. 

viernes, 2 de enero de 2015

La casa: la història d'una idea. Edat Mitjana

La història i l'evolució de la casa va conjuntament amb la història de la ciutat. No és homogènia, ni la qualitat dels edificis és ascendent per a tots els habitants, doncs en totes les èpoques coexisteixen exemples d'excel·lents cases que contrasten amb la proliferació de miserables habitacles.

A l'Edat Mitjana, depenent dels materials de la construcció de la regió, les cases dels pagesos eren d'adobe, pedra o fusta i gaudien d'un espai o habitació amplia i coberta de palla i amb una llar de foc com a centre de la vivenda. Allà hi vivia tota la família i s'utilitzava com a graner i habitualment també era el mateix estable dels animals. Els més pobres doncs, tenien doncs unes vivendes molt dolentes, sense aigua corrent i quasi cap peça de mobiliari i poques possessions. Les seves cases eren tant petites que la vida familiar corria perill; aquelles cases d'una sola habitació eren poc més que un refugi on dormir.
Només hi havia espai pels recent-nascuts: als fills grans se'ls separava dels seus pares i se'ls enviava a treballar com a aprenents o servents.

Al contrari que aquests, hi havia qui si podia compartir la prosperitat medieval: els que vivien en les ciutats, La ciutat lliure va ser una de les innovacions més importants i originals. Es tractava d'una ciutat separada del camp. Els seus habitants crearien una nova civilització urbana. Aquests es diferenciaven de la resta de la societat, que era feudal, eclesiàstica o agrícola. Això significava que al mateix temps que s'arrastrava als vassalls a alguna guerra local, els burgesos de les ciutats gaudien d'un grau considerable d'independència i podien beneficiar-se de la prosperitat econòmica.

Els burgesos vivien a una casa. Aquesta combinava la residència amb la feina. La ciutat medieval fortificada tenia una gran densitat de construcció. Els blocs de dos pisos solien tenir un sòtan que s'utilitzava com a magatzem i la part del pis que es comunicava amb el carrer solia ser una botiga. La casa tenia una gran habitació on es cuinava, es menjava i es dormia. Tenien només uns quants mobles i un taburet al costat de la gran xemeneia.
Els bancs servien tant per guardar coses com per seure-hi. La gent menys acomodada utilitzava una arca com a llit on s'hi guardava la roba, que a la nit feia de matalàs. Eren comuns els bancs, els taburets i les taules desmontables. Els llits eren abatibles tot i que a l'Edat Mitjana les persones més importants dormien en grans llits permanents. Tot i així  també es feien servir de seient. És curiós però la gent no solia seure en cadires. Tenien el seient dur i llis i un respatller alt i recte, amb una funció més decorativa que ergonòmica. Eren més que res, símbols d'autoritat.


Els més nobles posseïen moltes residències i viatjaven molt i és per aquest motiu que tots els mobles eren desmontables i plegables. S'ho emportaven tot.

La casa medieval era un lloc públic i no privat. A la sala es feien totes les activitats i aquestes diferents funcions es realitzaven mitjançant el canvi de lloc dels objectes. A la nit es retiraven les taules i es treien els llits. No hi havia intents d'ordenar els mobles de manera permanent.

El que sorprèn de les cases medievals era la multitud i el pols vital que hi havia en el seu interior, estaven plenes de gent i servien com a llocs de reunions públiques per rebre i també per fer negocis. La intimitat era algo desconegut. Només la gent excepcional podia tancar-se a soles ja que habitualment dormien moltes persones al mateix llit.





L'últim dia de Pompeia

Pompeia és un municipi italià de la província de Nàpols situada a la plana del riu Sarno i als peus del Vesuvi. A l'agost de l'any 79 aquest va entrar en erupció i va matar a 5000 dels 20000 habitants de la ciutat, una de les catàstrofes naturals més conegudes en el món. I és que al cap de molts anys es van trobar els habitants de Pompeia carbonitzats i petrificats. La UNESCO ha declarat Patrimoni de la Humanitat la ciutat de Pompeia.

En el documental veiem clarament la casa de Julio Polibio, un personatge il·lustre de la ciutat. Vivia amb tota la seva família i els seus esclaus en una domus, la qual gaudia d'un pati interior, d'un atri amb un impluvium rodejat de columnes. En aquest veiem la decoració amb molts detalls i ornamentacions arquitectòniques com els "trons" de pedra que formaven part de la mateixa paret. Parlant de parets veiem també com aquestes estàn pintades de colors, majoritàriament de color vermell i de color verd. A més a més disposen de decoracions pictòriques amb formes d'animals i vegetació.
Veiem també la part de l'altar, on es feien ofrenes als Déus i als avantpassats de la família. En aquest cas però la família i els esclaus de Julio Polibio demanen a Júpiter que atruri la pluja de pedres pomez, provinents del Vesuvi.
De la mateixa manera que els habitants de Pompeia van quedar carbonitzats, el mobiliari també. A la domus de Polibio hi veiem un biselum, un destacat símbol de privilegi i luxe. Així doncs corrovorem que el mobiliari depenia de la posició social a la qual un pertanyia.




sábado, 8 de noviembre de 2014

ELS OBELISCS EGÍPCIS

<< Segle XVI a.C un vaixell egipci surt de Siene, ciutat de l'Alt Egipte, en els confins d'Etiopia, i baixa pel Nil vers a Karnak, portant una càrrega realment excepcional: dos enormes blocs de sienita. Aquests blocs tenen una altura de quasi 22 metres i un pes de 143 tones cada un. Per ordre del faraó Tutmés I han de ser elevats als costats del gran temple de Karnak.
Aquests dos característics monuments i altres del mateix tipus, menats erigir per faraons, es poden admirar encara avui dia i han estat anomenats obeliscs des de la més llunyana antiguitat >>


És clar que l'època egípcia ha estat de les més estudiades i pensades gràcies a la resta d'objectes i construccions que s'han conservat i concretament s'ha especulat sobre el possible mètode constructiu dels obeliscs.
Es diu que el primer pas era assegurar-se que la roca de la qual en sortiria el monument no presentés cap defecte, un cop segurs que no presentava fissures amb potents raigs d'aigua polien perfectament la roca.
A continuació s'anivellava curosament la superfície amb pedres especials molt dures de 4 o 5 quilos cada una. Un cop la roca havia estat desbastada es traçava sobre ella el contorn de l'obelisc i al seu voltant s'aixecava una fosa. En aquesta hi baixaven els esclaus per fregar la roca mitjançant tascons de fusta.

És tot un misteri com en l'època egípcia es duien a terme unes construccions tant o més espectaculars que les d'avui en dia, mereix una reverència i és que cap dels seus monuments eren recolzats per a la tecnologia, evidentment,

I és que segurament es van arribar a construir per l'ambició dels faraons ja que en el cas dels obeliscs havien arribat a pesar 500 tones. No ens deixem els esclaus! Sense ells de ben segur que no haguessin estat possibles moltes de les mils construccions a admirar d'aquesta època.





lunes, 27 de octubre de 2014

Mòmia de gat (715-30 aC).

A l’igual que els éssers humans, determinats animals també van ser momificats en ser considerats com a manifestacions terrenals dels déus. 
En aquest cas el gat era l’animal sagrat de la deessa Bastis la qual tenia la missió de protegir la casa i alhora simbolitza l'alegria de viure, ja que es considera la deïtat de l'harmonia i la felicitat. 





Com ja sabem el procés de momificació en la cultura egípcia era molt important ja que es considerava que la mort terrenal era només una interrupció temporal de la vida, ja que l'ésser humà tenia la possibilitat de viure eternament. Així doncs la momificació del cos era el procés que condicionava la possibilitat de vida eterna. Però tots aquests preparatius no servien de res si l’ànima del difunt no superava el judici al què era sotmesa per part d’un tribunal presidit per Osiris, déu dels morts. Un judici que valorava la virtuositat de la persona; en el cas de resultar favorable, l’accés a la immortalitat estava garantit i de no ser així moria irremeiablement. 

Tot i així suposem que la momificació dels gats domèstics com el de la fotografia no rebia ni el mateix procés i tampoc s'havia d'afrontar al judici final davant Osiris sinó que es tractava com molts altres objectes d'una pertinença del faraó que havia d'emportar-se a l'altra vida. 
També es podria tractar, com ja hem dit d'una momificació especial ja que el gat era considerat una manifestació terrenal de la deessa Bastis.


sábado, 17 de mayo de 2014

TENDÈNCIES 2013

New Classics

Es tracte d'una tendència que es dirigeix a la creació de "nous clàssics del disseny", peces d'autor destinades a convertir-se en objectes de culte basades en les arrels del Disseny Industrial



Sublime by hand

La tendència de Sublime by hand suposa una nova manera d'apreciar la exclusivitat, on es reconcilia el know how tradicional de l'artesà amb la reinterpretació creativa i personal del dissenyador.
Un exemple de Sublime by hand seria la marca Moroso la qual introdueix alguns d'aquests objectes que segueixen la tendència.



Aquest és una peça del dissenyador Tord Boontje. La peça pertany a la col·lecció M'Afrique i tant la tela com la base de fusta estan fetes a mà.

The Essentials

Es basa en el bon disseny, amb la vocació de millorar la qualitat de vida de les persones. Així, els objectes han de ser impecables, perdurables en el temps i sobretot útils, de manera que resolguin les nostres necessitats, ja siguin funcionals o emocionals.
Una marca que segueix aquesta tendència en tots els seus productes és Ercol. La taula Treviso Desk ens mostra clarament la seva simplicitat tot i tenir calaixos.



Once upon a future

El producte, més que mai, es converteix en un servei, en un enllaç amb la informació que ens reporta. És llavors quan ens comuniquem amb els nostres objectes, interaccionen amb nosaltres i aprenen.
Una de les marques que segueix aquesta línia futurista és Electrolux i és que hi ha una quantitat d'elements inimaginables que ja s'han portat a terme.


Es tracta d'Enginyeria genètica, carn envasada i plats de peix al steu abast. Aquest dispositiu d'escalfament prepara cada element envasat d'acord amb l'etiqueta de RFID. El seu creador és un estudiant suís i l'ha anomenat Cocoon.

Everyday Solutions

S'agafa com a punt de partida les noves situacions de l'usuari. Es proposen productes dinàmics, ingeniosos, i pràcticsque simplifiquen i faciliten les accions de cada dia. És llavors quan es recupera i es torna a pensar allò multifuncional, plegable, modular, transformable i polivalent.
La marca que s'adapta totalment a aquesta tendència seria LaGranja.



S'anomena el Banc Abracadabra. És un set d'elements, de materials i colors diferents que, combinats entre si donen vida a infinites combinacions. Lineal, en illa, creu, o amb una estructura ramificada. És un antídot al gris de les nostres ciutats. 


Basik & Raw

Proposa productes extremadament simples i austers però funcionals i creatius com solucions davant el consumisme. Ho fa des de una perspectiva amable i propera a l'usuari. 
El grup d'arquitectes Taf Architects n'és un exemple amb la Wood Lamp.



Mind The Green

Ens animen a pensar d'una manera molt més creativa de cara a un futur compartit. Es tracta de buscar pràctiques i processos que no només siguin menys perjudicials sinó que siguin beneficiosos per lindividu, la societat i el medi ambient. Un dels seus representants és Jin  Kim