ARNÉ JACOBSEN

Arné Jacobsen (1902- 1971) ha estat catalogat com un arquitecte i dissenyador de l'Estil Internacional. Els pares d'aquest estil van ser els directors de l'escola BAUHAUS com Walter Gropius i Mies van der Rohe els quals van emigrar als Estats Units durant la primera Guerra Mundial.

L'Estil Intenacional ha estat caracteritzat per la seva claredat de formes i la seva elegància. Tot i així va tenir més presència respecte el Moviment Modern i va potenciar la producció en sèrie industrial. No obstant en aquest estil cada dissenyador portarà el disseny als seus propis gustos. ARNÉ JACOBSEN va ser paleta per uns anys. Va començar la seva carrera d'arquitectura estudiant en la Kongelige Danske Kunstakademi de Copenhague, on es va graduar en 1927. Després va fundar el seu propi estudi en Hellerup per a treballar en arquitectura i interiorismE de forma independent. Les seves influències van ser de Le Corbusier, Gunnar Asplund, i Ludwig Mies van der Rohe. Va ser pioner del disseny modern a Dinamarca, amb la seva obra "La casa del futur" dissenyada juntament amb Fleming Lassen en 1929. El seu major projecte va ser l'edifici per a la termianl aèria SAS i el Royal Hotel de Copenhague (1956-1960) on Jacobsen va intervenir en cada detall com la tapisseria i la il·luminació. Per aquests anys, també incursionó en el disseny industrial, amb objectes com les cadires Ant (1951-1952) i les Sèries 7 (1955) per a Fritz Hansen.
Va dissenyar entorn la senzillesa, l'elegància, el funcionalisme. La seva figura dins el disseny ha estat important ja que farà obres d'art total (s'encarrega de dissenyar l'edifici, el mobiliari i els teixits).

CADIRA ANT. Es caracteritza per tenir només tres potes (un cop Jacobsen va morir es va fer la versió de quatre potes) i la seva funcionalitat, ja que està pensada per ser apilable i per ocupar poc espai. És de fusta laminada i doblegada lacada en negre (seient respatller d'una sola peça). Tot i així en van fer després de molts colors diferents. Dins el disseny de la cadira hi havia també la seva pròpia taula i altres versions com la Sèrie 7, la Grand Prix, la 3103 i la 3108. Algunes versions d'aquestes porten rodes, reposabraços, entre d'altres

LA CASA. HISTORIA DE UNA IDEA

Els anys 20 van estar l'època de les grans aparicions artístiques i els canvis respecte els moviments artístics i creatius. El considerat últim moviment d'aquesta època és l'anomenat Art Déco. Tot i així trobaríem un altre moviment important com és l'Esprit Nouveau. 

L'Art Déco (Art Decoratiu) conviu amb molts altres estils del moviment modern i és per aquest motiu que no tenim constància de quan acaba. Aquest afecta a totes les decoratives i també inclús al cinema, la publicitat, la fotografia entre d'altres.

L'Art Déco es donarà a conèixer a partir de l'Exposició d'arts decoratives de París l'any 1925, de fet, serà l'estil predominant de l'exposició. En ella es va reflectir l'Art Déco, un estil que tenia la pretensió de fer objectes funcionals moderns i econòmics que estiguessin a l'abast de tothom. És caracteritzat també per les seves peces i el seu estil glamurós. També faràn peces excepcionals i virtuoses degut a l'eufòria després de la I Guerra Mundial; tindrà també moltes influències africanes i en canvi no es fixarà gens en el passat pel que fa al disseny d'interiors. No obstant aquesta sensació de luxe no anirà lligada als grans ornaments que fins ara s'havien utilitzat per aconseguir-la.

És gràcies a totes aquestes coses que l'Exposició serà considerada un èxit considerant l'Art Déco com l'estil "més modern dels moderns". En la mateixa exposició hi van estar presents molts altres estils. El més remarcat per les seves crítiques seria l'Esprit Nouveau amb el pavelló de Le Corbusier.
Aquest va crear molta polèmica ja que no tenia decoració i l'interior estava nu i inacabat igual que l'exterior. Per molts en el pavelló no hi havia ni art. Tenia un aspecte més industrial que casolà.

Le Corbusier ha estat un dels millors arquitectes del segle XX i és caracteritzat pel seu estil sense cap tipus de decoració. A més a més també estava en contacte amb la tecnologia, (al igual que els de l'Art Déco)la qual la consideraven com algo divertit. Le Corbusier buscava amb tot això, la funcionalitat i es que de fet ell mateix va considerar que "la casa és un màquina on viure", per tant era un espai eficient per tots aquells que hi visquessin. Hi va afegir la tecnologia per tal de crear l'eficiència domèstica encara que es creessin espais buits sense cap tipus d'ornamentació. Per ell les necessitats humanes eren universals i es podien uniformar i, en conseqüència, les solucions eren generals i no personalitzades. Veia la casa com un objecte produit en massa al qual era l'individu el que s'havia d'adaptar. Pel qua fa a la feina del dissenyador també creia que era el qual s'encarregava de trobar la solució correcta i una vegada aquesta havia estat trobada la gent havia d'acostumar-se a ella. És per aquest motiu que utilitza mobiliari d'oficina.

En la meva opinió crec que el moviment de l'Esprit Nouveau no va rebre l'atenció del públic de manera positiva ja que després de la I Guerra Mundial, la societat buscava interiors amb peces decoratives que els fessin sentir a gust dins també del seu criteri de bellesa i, en canvi Le Corbusier tot i trobar potser la funcionalitat no va ser tant acceptat com l'Art Déco. Es van decantar a la decoració i no a la funcionalitat que els hi proporcionava Le Corbusier. Tot i així posteriorment es prendrà model de Le Corbusier i el seu pensament.

Marcel Breuer, la recerca de la suspensió en l'aire

L'escola innovadora de la Bauhaus va sortir a la llum a Alemanya amb el recolzament de Weimer l'any 1919. Aquesta fusionà la docència de les belles arts i de les arts i oficis. Malgrat tot, fou clausurada degut al naixement del nazisme al 1933. Tot i el seu tancament encara ara es conserven les influències dels seus protagonistes com ara Wassily Kandinsky, Paul Klee, Walter Gropius i el mateix Marcel Breuer. La Bauhaus va destacar pel disseny i la creació de mobles, les quals van patir una gran transformació i innovació gràcies als seus personatges.

Trobem la cadira de travessers (Lattenstuhl o Lattice chair) de Marcel Breuer. També va destacar pels dissenys de mobles que tenen com a base l'acer tubular els quals han esdevingut una gran icona del segle XX per la recerca de funcionalitat i la desmaterialització progressiva. També ho són la cadira Barcelona i Weissenhof de Mies van der Rohe. El mobiliari Bauhaus va des dels primers anys dels tallers d'ebenisteria tradicional a l'experimentació de noves formes, nous materials i tècniques, fins i tot als prototips per a la producció seriada. També hi trobem inclosos alguns dissenys de professors fets fora de l'escola. L'any 1925 es produí un augment en la producció i demanda de mobles que malauradament creà una contenció a causa de les patents i llicències entre l'escola i els mateixos dissenyadors vinculats en ella. La figura de Marcel Breuer és inseparable de la Bauhaus, primer com a estudiant i més tard com a director de taller. Breuer va esdevenir un dels grans dissenyadors més prestigiós i influent durant la dècada de 1920 i després en la seva activitat professional com a arquitecte i dissenyador de mobles a tot Europa i als Estats Units. És conegut per la seva innovació en l'acer tubular, l'alumini i el contraplacat de fusta. La seva primera obra de taller va ser la "cadira africana" o "cadira romàntica". Dos anys després creà la cadira coneguda com a Lattice chair o Slatted chair on ja s'evidenciava la seva influència propera a l'abstracció del grup De Stijl i especialment del seu dissenyador Rietveld. Durant la primera etapa de la Bauhaus (Weimar 1919-1925) amb Walter Gropius com a director es va decidir que les classes serien impartides a parts iguals per un mestre d'art i un mestre de taller. Itten e va ser el primer

mestre d'art fins que al 1922 Gropius el va succeir. Els dissenys de la Bauhaus d'aquesta època es van caracteritzar visualment per ser innovadores en el tintat de les fustes o en la inclinació de les potes posteriors de les cadires. Tot i així es continuen basant en formes convencionals. Aquests van ser acceptats per la classe mitjana de l'època. Però van ser els dissenys més radicals de Marcel Breuer i Josef Albers els que van portar a l'escola de la Bauhaus a la fama. El llum de Jucker i Wagenfeld i la cadira de travessers de Breuer van esdevenir la peça insignie. Tot i així la cadira de Breuer va ser associada a una escultura encara que Breuer la dissenyés basant-se i pensant només en el funcionalisme influenciat per Frank Lloyd Wright i les idees del moviment De Stijl. Entre el 1923 i el 1925 el taller d'ebenisteria i tota l'escola de la Bauhaus van viure els seus anys daurats tot i que la producció en sèrie estava fora del seu abast ja que no comptava amb suficients recursos tècnics i perquè el mercat no estava encara preparat per aquests productes. Així doncs la cadira de travessers de Breuer va ser produida manualment a cada encàrrec. El talent de Breuer era evident i al 1924 va marxar de la Bauhaus per centrar-se en els seus dissenys. Es va traslladar a París a treballar per un arquitecte però al 1925 va acceptar tornar a la Bauhaus, al taller d'ebenistaria de Dessau (1925-1928), després de rebre una invitació de Walter Gropius per dirigir el taller d'ebenisteria. Va ser l'etapa més celebrada i de major èxit en la producció de disseny de mobles, superant l'època de Weimar. Aquesta va coincidir amb els dissenys de mobles de Breuer fent servir l'acer tubular. Aquests van esdevenir autèntics emblemes de la Bauhaus.

No obstant Breuer produirà aquest tipus de moble fora de l'escola, en una empresa pròpia. Tot i l'èxit d'aquest disseny, el catàleg de l'escola publicat entre el 1925 i el 1926 no aportarà cap novetat respecte els dissenys de Weimar. A més a més les dificultats econòmiques de la ciutat afectà la reducció de professorat i l'adquisició de material per produir. Per contra els dissenys de Breuer per a l'edifici de l'escola i per a la casa de Walter Gropius van inaugurar el nou període amb molt bona acollida de la premsa. Fins i tot Wassily Kandinsky i Moholy-Nagy, professors i companys d'escola van encarregar al taller i a Breuer mobiliari per les seves cases. Cada disseny incloïa aspectes relacionats amb els seus propietaris. En això Breuer va coincidir en alguns detalls amb Josef Albers amb el qual tenia un contacte permanent. Un cop acabada l'etapa de Dessau Breuer va decidir abandonar el seu càrrec dins l'escola ja que li restava molt temps creatiu fora de l'escola. Gropius també va abandonar el seu càrrec de direcció. El successor natural de Breuer va ser Josef Albers. Els dos marxaren a Berlín on s'establiren com a dissenyador i arquitecte. Des d'allà participaren a la Werkbund Exhibition dins la secció d'alemanya del Saló de la Societé des Artistes décorateurs, celebrada al Grand Palais de París, l'any 1930. Ara, al taller experimentà amb el mobiliari d'acer pintat i l'alumini. Els resultats no van convèncer la població i les dificultats econòmiques i la situació política a Alemanya van anar estrenyent la Bauhaus. Així doncs per poder fer front als deutes i agilitzar els encàrrecs es va confiar la producció de mobiliari a ebenistes professionals enlloc dels alumnes. Al 1930 Mies van der Rohe assumí la direcció de l'escola per donar-li una nova orientació. Tot i així entre els professors va regnar un desànim general i les classes als tallers s'eliminaren. L'ensenyament es va centrar en l'arquitectura i entre els professors tan sols quedava un dissenyador, Mies van der Rohe. Durant els pròxims anys la creativitat augmentà i també la producció; des de mobiliari per a les cases dels professors fins a treballar per la seva pròpia empresa. Breuer al 1931 va marxar de Berlín i es traslladà a Budapest per després tornar a Alemanya, però la presa de govern del partit Nacional Socialista el 1933 va precipitar la seva sortida a Suïssa on es va concentrar en el disseny de mobles. Les peces d'acer tubular i alumini d'aquest període li van donar un reconeixement mundial. Després marxà a Londres per col·laborar amb Gropius a l'empresa Isokon. Més tard va esdevenir professor de la Universitat de Harvard. A les seves classes hi assistiren futurs arquitectes com Philip Johnson, Paul Rudolph i Edward L. Barnes. Juntament amb Gropius Breuer va comparir despatx d'arquitectura amb profusió d'encàrrecs de vivendes privades amb especial inclusió de vidre, fusta natural i pedra, fins al 1941. També va dissenyar mobles per a projectes com la Casa Geller i la casa d'exposició per al Museum of Modern Art de Nova York, el 1949. Breuer s'ha convertit en un dels arquitectes preferits de les classes dirigents progressistes. Potser per darrera de Mies van der Rohe la seva trajectòria va ser una de les més il·lustres i afavorides a Nord-America i Europa. A partir dels anys seixanta la seva arquitectura va ser caracteritzada pel formigó a part de que es va volcar en l'arquitectura monumental. El Whitney Museum of American Art de Nova York és un dels llegats més importants de la ciutat on visqué fins als seus últims dies, l'ant 1981. Val a dir que l'any 2003 es va organitzar l'exposició a Berlín: "Mobles Bauhaus. Una llegenda revisada" a càrrec de l'Arxiu Bauhaus de Berlín que va aplegar mobiliari i documentació inèdita d'un període de quaranta anys gràcies a donacions, préstecs, contribucions d'institucions públiques i aportacions privades per fer un homenatge a tots els artífexs que van contribuir en la creació i el disseny de mobiliari. No obstant, la suspensió en l'aire segueix essent un repte a assolir.