miércoles, 16 de octubre de 2013

Marcel Breuer, la recerca de la suspensió en l'aire

L'escola innovadora de la Bauhaus va sortir a la llum a Alemanya amb el recolzament de Weimer l'any 1919. Aquesta fusionà la docència de les belles arts i de les arts i oficis. Malgrat tot, fou clausurada degut al naixement del nazisme al 1933. Tot i el seu tancament encara ara es conserven les influències dels seus protagonistes com ara Wassily Kandinsky, Paul Klee, Walter Gropius i el mateix Marcel Breuer. La Bauhaus va destacar pel disseny i la creació de mobles, les quals van patir una gran transformació i innovació gràcies als seus personatges.
Trobem la cadira de travessers (Lattenstuhl o Lattice chair) de Marcel Breuer. També va destacar pels dissenys de mobles que tenen com a base l'acer tubular els quals han esdevingut una gran icona del segle XX per la recerca de funcionalitat i la desmaterialització progressiva. També ho són la cadira Barcelona i Weissenhof de Mies van der Rohe. El mobiliari Bauhaus va des dels primers anys dels tallers d'ebenisteria tradicional a l'experimentació de noves formes, nous materials i tècniques, fins i tot als prototips per a la producció seriada. També hi trobem inclosos alguns dissenys de professors fets fora de l'escola. L'any 1925 es produí un augment en la producció i demanda de mobles que malauradament creà una contenció a causa de les patents i llicències entre l'escola i els mateixos dissenyadors vinculats en ella. La figura de Marcel Breuer és inseparable de la Bauhaus, primer com a estudiant i més tard com a director de taller. Breuer va esdevenir un dels grans dissenyadors més prestigiós i influent durant la dècada de 1920 i després en la seva activitat professional com a arquitecte i dissenyador de mobles a tot Europa i als Estats Units. És conegut per la seva innovació en l'acer tubular, l'alumini i el contraplacat de fusta. La seva primera obra de taller va ser la "cadira africana" o "cadira romàntica". Dos anys després creà la cadira coneguda com a Lattice chair o Slatted chair on ja s'evidenciava la seva influència propera a l'abstracció del grup De Stijl i especialment del seu dissenyador Rietveld. Durant la primera etapa de la Bauhaus (Weimar 1919-1925) amb Walter Gropius com a director es va decidir que les classes serien impartides a parts iguals per un mestre d'art i un mestre de taller. Itten e va ser el primer
mestre d'art fins que al 1922 Gropius el va succeir. Els dissenys de la Bauhaus d'aquesta època es van caracteritzar visualment per ser innovadores en el tintat de les fustes o en la inclinació de les potes posteriors de les cadires. Tot i així es continuen basant en formes convencionals. Aquests van ser acceptats per la classe mitjana de l'època. Però van ser els dissenys més radicals de Marcel Breuer i Josef Albers els que van portar a l'escola de la Bauhaus a la fama. El llum de Jucker i Wagenfeld i la cadira de travessers de Breuer van esdevenir la peça insignie. Tot i així la cadira de Breuer va ser associada a una escultura encara que Breuer la dissenyés basant-se i pensant només en el funcionalisme influenciat per Frank Lloyd Wright i les idees del moviment De Stijl. Entre el 1923 i el 1925 el taller d'ebenisteria i tota l'escola de la Bauhaus van viure els seus anys daurats tot i que la producció en sèrie estava fora del seu abast ja que no comptava amb suficients recursos tècnics i perquè el mercat no estava encara preparat per aquests productes. Així doncs la cadira de travessers de Breuer va ser produida manualment a cada encàrrec. El talent de Breuer era evident i al 1924 va marxar de la Bauhaus per centrar-se en els seus dissenys. Es va traslladar a París a treballar per un arquitecte però al 1925 va acceptar tornar a la Bauhaus, al taller d'ebenistaria de Dessau (1925-1928), després de rebre una invitació de Walter Gropius per dirigir el taller d'ebenisteria. Va ser l'etapa més celebrada i de major èxit en la producció de disseny de mobles, superant l'època de Weimar. Aquesta va coincidir amb els dissenys de mobles de Breuer fent servir l'acer tubular. Aquests van esdevenir autèntics emblemes de la Bauhaus.
No obstant Breuer produirà aquest tipus de moble fora de l'escola, en una empresa pròpia. Tot i l'èxit d'aquest disseny, el catàleg de l'escola publicat entre el 1925 i el 1926 no aportarà cap novetat respecte els dissenys de Weimar. A més a més les dificultats econòmiques de la ciutat afectà la reducció de professorat i l'adquisició de material per produir. Per contra els dissenys de Breuer per a l'edifici de l'escola i per a la casa de Walter Gropius van inaugurar el nou període amb molt bona acollida de la premsa. Fins i tot Wassily Kandinsky i Moholy-Nagy, professors i companys d'escola van encarregar al taller i a Breuer mobiliari per les seves cases. Cada disseny incloïa aspectes relacionats amb els seus propietaris. En això Breuer va coincidir en alguns detalls amb Josef Albers amb el qual tenia un contacte permanent. Un cop acabada l'etapa de Dessau Breuer va decidir abandonar el seu càrrec dins l'escola ja que li restava molt temps creatiu fora de l'escola. Gropius també va abandonar el seu càrrec de direcció. El successor natural de Breuer va ser Josef Albers. Els dos marxaren a Berlín on s'establiren com a dissenyador i arquitecte. Des d'allà participaren a la Werkbund Exhibition dins la secció d'alemanya del Saló de la Societé des Artistes décorateurs, celebrada al Grand Palais de París, l'any 1930. Ara, al taller experimentà amb el mobiliari d'acer pintat i l'alumini. Els resultats no van convèncer la població i les dificultats econòmiques i la situació política a Alemanya van anar estrenyent la Bauhaus. Així doncs per poder fer front als deutes i agilitzar els encàrrecs es va confiar la producció de mobiliari a ebenistes professionals enlloc dels alumnes. Al 1930 Mies van der Rohe assumí la direcció de l'escola per donar-li una nova orientació. Tot i així entre els professors va regnar un desànim general i les classes als tallers s'eliminaren. L'ensenyament es va centrar en l'arquitectura i entre els professors tan sols quedava un dissenyador, Mies van der Rohe. Durant els pròxims anys la creativitat augmentà i també la producció; des de mobiliari per a les cases dels professors fins a treballar per la seva pròpia empresa. Breuer al 1931 va marxar de Berlín i es traslladà a Budapest per després tornar a Alemanya, però la presa de govern del partit Nacional Socialista el 1933 va precipitar la seva sortida a Suïssa on es va concentrar en el disseny de mobles. Les peces d'acer tubular i alumini d'aquest període li van donar un reconeixement mundial. Després marxà a Londres per col·laborar amb Gropius a l'empresa Isokon. Més tard va esdevenir professor de la Universitat de Harvard. A les seves classes hi assistiren futurs arquitectes com Philip Johnson, Paul Rudolph i Edward L. Barnes. Juntament amb Gropius Breuer va comparir despatx d'arquitectura amb profusió d'encàrrecs de vivendes privades amb especial inclusió de vidre, fusta natural i pedra, fins al 1941. També va dissenyar mobles per a projectes com la Casa Geller i la casa d'exposició per al Museum of Modern Art de Nova York, el 1949. Breuer s'ha convertit en un dels arquitectes preferits de les classes dirigents progressistes. Potser per darrera de Mies van der Rohe la seva trajectòria va ser una de les més il·lustres i afavorides a Nord-America i Europa. A partir dels anys seixanta la seva arquitectura va ser caracteritzada pel formigó a part de que es va volcar en l'arquitectura monumental. El Whitney Museum of American Art de Nova York és un dels llegats més importants de la ciutat on visqué fins als seus últims dies, l'ant 1981. Val a dir que l'any 2003 es va organitzar l'exposició a Berlín: "Mobles Bauhaus. Una llegenda revisada" a càrrec de l'Arxiu Bauhaus de Berlín que va aplegar mobiliari i documentació inèdita d'un període de quaranta anys gràcies a donacions, préstecs, contribucions d'institucions públiques i aportacions privades per fer un homenatge a tots els artífexs que van contribuir en la creació i el disseny de mobiliari. No obstant, la suspensió en l'aire segueix essent un repte a assolir.