ELS OBELISCS EGÍPCIS

<< Segle XVI a.C un vaixell egipci surt de Siene, ciutat de l'Alt Egipte, en els confins d'Etiopia, i baixa pel Nil vers a Karnak, portant una càrrega realment excepcional: dos enormes blocs de sienita. Aquests blocs tenen una altura de quasi 22 metres i un pes de 143 tones cada un. Per ordre del faraó Tutmés I han de ser elevats als costats del gran temple de Karnak.
Aquests dos característics monuments i altres del mateix tipus, menats erigir per faraons, es poden admirar encara avui dia i han estat anomenats obeliscs des de la més llunyana antiguitat >>


És clar que l'època egípcia ha estat de les més estudiades i pensades gràcies a la resta d'objectes i construccions que s'han conservat i concretament s'ha especulat sobre el possible mètode constructiu dels obeliscs.
Es diu que el primer pas era assegurar-se que la roca de la qual en sortiria el monument no presentés cap defecte, un cop segurs que no presentava fissures amb potents raigs d'aigua polien perfectament la roca.
A continuació s'anivellava curosament la superfície amb pedres especials molt dures de 4 o 5 quilos cada una. Un cop la roca havia estat desbastada es traçava sobre ella el contorn de l'obelisc i al seu voltant s'aixecava una fosa. En aquesta hi baixaven els esclaus per fregar la roca mitjançant tascons de fusta.

És tot un misteri com en l'època egípcia es duien a terme unes construccions tant o més espectaculars que les d'avui en dia, mereix una reverència i és que cap dels seus monuments eren recolzats per a la tecnologia, evidentment,

I és que segurament es van arribar a construir per l'ambició dels faraons ja que en el cas dels obeliscs havien arribat a pesar 500 tones. No ens deixem els esclaus! Sense ells de ben segur que no haguessin estat possibles moltes de les mils construccions a admirar d'aquesta època.

Mòmia de gat (715-30 aC).

A l’igual que els éssers humans, determinats animals també van ser momificats en ser considerats com a manifestacions terrenals dels déus. 
En aquest cas el gat era l’animal sagrat de la deessa Bastis la qual tenia la missió de protegir la casa i alhora simbolitza l'alegria de viure, ja que es considera la deïtat de l'harmonia i la felicitat. 

Com ja sabem el procés de momificació en la cultura egípcia era molt important ja que es considerava que la mort terrenal era només una interrupció temporal de la vida, ja que l'ésser humà tenia la possibilitat de viure eternament. Així doncs la momificació del cos era el procés que condicionava la possibilitat de vida eterna. Però tots aquests preparatius no servien de res si l’ànima del difunt no superava el judici al què era sotmesa per part d’un tribunal presidit per Osiris, déu dels morts. Un judici que valorava la virtuositat de la persona; en el cas de resultar favorable, l’accés a la immortalitat estava garantit i de no ser així moria irremeiablement. 

Tot i així suposem que la momificació dels gats domèstics com el de la fotografia no rebia ni el mateix procés i tampoc s'havia d'afrontar al judici final davant Osiris sinó que es tractava com molts altres objectes d'una pertinença del faraó que havia d'emportar-se a l'altra vida. 
També es podria tractar, com ja hem dit d'una momificació especial ja que el gat era considerat una manifestació terrenal de la deessa Bastis.

TENDÈNCIES 2013

New Classics

Es tracte d'una tendència que es dirigeix a la creació de "nous clàssics del disseny", peces d'autor destinades a convertir-se en objectes de culte basades en les arrels del Disseny Industrial

Sublime by hand

La tendència de Sublime by hand suposa una nova manera d'apreciar la exclusivitat, on es reconcilia el know how tradicional de l'artesà amb la reinterpretació creativa i personal del dissenyador.
Un exemple de Sublime by hand seria la marca Moroso la qual introdueix alguns d'aquests objectes que segueixen la tendència.

Aquest és una peça del dissenyador Tord Boontje. La peça pertany a la col·lecció M'Afrique i tant la tela com la base de fusta estan fetes a mà.

The Essentials

Es basa en el bon disseny, amb la vocació de millorar la qualitat de vida de les persones. Així, els objectes han de ser impecables, perdurables en el temps i sobretot útils, de manera que resolguin les nostres necessitats, ja siguin funcionals o emocionals.
Una marca que segueix aquesta tendència en tots els seus productes és Ercol. La taula Treviso Desk ens mostra clarament la seva simplicitat tot i tenir calaixos.

Once upon a future

El producte, més que mai, es converteix en un servei, en un enllaç amb la informació que ens reporta. És llavors quan ens comuniquem amb els nostres objectes, interaccionen amb nosaltres i aprenen.
Una de les marques que segueix aquesta línia futurista és Electrolux i és que hi ha una quantitat d'elements inimaginables que ja s'han portat a terme.

Es tracta d'Enginyeria genètica, carn envasada i plats de peix al steu abast. Aquest dispositiu d'escalfament prepara cada element envasat d'acord amb l'etiqueta de RFID. El seu creador és un estudiant suís i l'ha anomenat Cocoon.

Everyday Solutions

S'agafa com a punt de partida les noves situacions de l'usuari. Es proposen productes dinàmics, ingeniosos, i pràcticsque simplifiquen i faciliten les accions de cada dia. És llavors quan es recupera i es torna a pensar allò multifuncional, plegable, modular, transformable i polivalent.
La marca que s'adapta totalment a aquesta tendència seria LaGranja.

S'anomena el Banc Abracadabra. És un set d'elements, de materials i colors diferents que, combinats entre si donen vida a infinites combinacions. Lineal, en illa, creu, o amb una estructura ramificada. És un antídot al gris de les nostres ciutats. 


Basik & Raw

Proposa productes extremadament simples i austers però funcionals i creatius com solucions davant el consumisme. Ho fa des de una perspectiva amable i propera a l'usuari. 
El grup d'arquitectes Taf Architects n'és un exemple amb la Wood Lamp.

Mind The Green

Ens animen a pensar d'una manera molt més creativa de cara a un futur compartit. Es tracta de buscar pràctiques i processos que no només siguin menys perjudicials sinó que siguin beneficiosos per lindividu, la societat i el medi ambient. Un dels seus representants és Jin  Kim

Làmpada OCO, Causas Externas

Causas Externas és un grup de disseny barcelonó que consta de dues persones, la Clàudia Roselló i David  Martí Vilardosa. Ells es defineixen com un equip barceloní dedicat al disseny industrial.

La làmpada OCO és una làmpada de jardí que també compleix la funció en porxos i terrasses, il·luminant discretament la nit. La part superior projecta una llum cenital, esquitxant la visió nocturna com cuques de llum. Aquesta làmpada consta d'un fust d'alumini negre i una carcassa de polímer tècnic.

A més a més també pot tenir dues altures diferents i dues versions: la mòbil amb piqueta per clavar al terra (amb una base com a suport opcional) i amb una base fixa. La part superior pot ser verda o taronja.

OCO, m'ha cridat sobretot l'atenció per ser una peça la qual engloba senzillesa i alhora eficàcia. Penso que està resolta d'una manera excel·lent, crida l'atenció i la manté en les seves formes marcades i clares i sobretot en la il·luminació que aporta, ni molt intensa ni molt tènue. Crec també que el fet de tenir diverses versions faci que sigui encara més interessant. És ideal per a qualsevol espai, tant interior com exterior. Té presència sigui on sigui.

LA POSTMODERNITAT

En el món del disseny, la postmodernitat té antecedents en el final del Moviment Modern on hi trobem l'Antidisseny o també anomenat Disseny Radical representat per grups com l'Studio Alchimia o el Grup Memphis.

Ells van reinvindicar a través dels seus dissenys la necessitat de deixar enrere el funcionalisme. Van ser ells qui van anar més enllà de la forma i la tècnica. Amb això van aconseguir resultats que va  ser considerats provocatius i alhora antítesis del que un "bon dissenyador" havia de fer. L'Antidisseny va ser un dels precedents del Postmodernisme.

A partir d'aquí totes les bases del Moviment Modern van entrar en una crisi, la qual va fer que tots aquests es substituïssin per la intuició, la sensibilitat, l'afecte, l'emoció, el plaer... com a alternativa al racionalisme, bases fonamentals per encaminar-nos cap a un canvi de concepció, una nova visió del disseny.

És després de la decaiguda dels valors del Moviment Modern quan apareix el Postmodernisme, una època, encara vigent, que va néixer també a partir de la decadència de la societat industrial i de les transformacions econòmiques, socials i polítiques.

Dins el Postmodernisme podem trobar varies bifurcacions, segons André Ricard

• La que continua l'estètica depurada del disseny modernista: formes bàsiques, molt senzilles, però de gran qualitat en materials, en l'execució i en els acabats.
• La que exalta aspectes tecnològics, més conegut com el High Tech
• La que proposa formes expressives tosques i rudimentàries. Rebuig de l'ordre, les proporcions, la coherència, l'harmonia, la simetria o el confort.
• La que fa ús de la gran llibertat de formes que sorgeix però sense oblidar ni deixar en un segon terme la funció.
• La que sacrifica la practicitat dels problemes, creant objectes espectacle que criden l'atenció per la seva particularitat de formes. 

Mon Oncle (1958)

El senyor Hulot (Jacques Tati) no té feina i s'ocupa de portar el seu nebot Gérard (Alain Becourt) a l'escola i portar-lo després a la ultramoderna casa de la seva germana (Adrienne Servantie) casada amb el senyor Arpel (Jean-Pierre Zola) qui intenta ocupar al seu cunyat a l'empresa de fabricació de tubs de plàstic on treballa.

Mon Oncle és una comèdia francesa del 1958 dirigida pel cineasta Jacques Tati. En la pel·lícula el director francès caricaturiza la moderna societat de consum, posant èmfasi a la seva banalitat manifestada sobretot per uns inútils i prescindibles estris i artefactes automàtics que, això no obstant han esdevingut protagonistes de la quotidianitat domèstica.

En la pel·lícula hi podem veure molts contrastos del moment (anys 50).
Per una banda se'ns mostra un món ultramodern i molt ostentós on regna la modernitat i els estris automàtics on els protagonistes són superficials i es deixen guiear per les aparençes. Per altra banda trobem un món més càlid, tradicional, humil i vulgar. El connector d'aquests dos móns és el fill del matrimoni Arpel el qual passa d'un món a l'altre de la mà del seu tiet el senyor Hulot.

El director explica i ens mostra d'una manera una mica peculiar la influència de l'habitatge en les persones que hi habiten. En el cas del matrimoni i pares de Gérard podem dir que són caracteritzats per la modernitat i l'ultratecnicitat. Són una parella que busquen la perfecció dins la seva casa. Ell és director d'emoresa i ella mestressa de casa.

El senyor Hulot, en canvi, es caracteritza per ser una persona humil amb molt d'humor. És ell qui passa bones estones amb el seu nebot Gérard el qual està molt limitat quan està amb els seus pares. El nen l'admira i és per això que cada dia desitja estar amb el seu tiet. L'habitatge d'aquest es troba en un barri humil on la gent es coneix. Sense dir-ho, entenem que el senyor Hulot menysprea el nou estil de vida que ha invadit la França de la post-guerra, amb la seva moderna arquitectura, els seus automàtics aparells domèstics i el seu tarannà consumista.

El contrast es veu clarament quan el tiet de Gérard entra dins el cercle social del matrimoni Arpel. Es nota que està fora de lloc i no sap actuar per la casa moderna.

Tot i així és gràcies al senyor Hulot que la seva germana obre els ulls per tornar-se més humana i adonar-se alhora que l'ultratecnificació no és tant útil si la felicitat no és dins seu. Es llavors quan es comença a crear una relació més amistosa amb el seu fill. No obstant han fet tard, el senyor Arpel amb un cert odi al seu cunyat l'envia a una seva fàbrica de l'estranger.

LA TORRE DE LOS AMBICIOSOS

Executive Suite és una pel·lícula nord-americana del 1954 en la que s'hi reflecteix el personatge real Charles Eames. Aquesta gira entorn a la mort del president d'una important fàbrica de mobles. A partir d'aquí es desencadenarà una lluita implacable per la successió. La lluita pel poder portarà als candidats a utilitzar tots els medis que tenen a l'abast, sense excloure els cops baixos.

Pel que fa al tipus de mobiliari que es veu reflectit en la pel·lícula podem dir que aquest varia segons els diferents espais que es van veient.

En un despatx d'alt nivell hi hem trobat sillons de pell amb forma de petxina, un recarregament important en les làmpades, en els escrpitoris i altres mobles que ofereixen gravats i sobretot, molts quadres i sillons tapissats. Pel que fa al vestuari dels propietaris dels despatxos es caracteritzen per anar "trajats" així com també amb barrets. Ultilitzaven pluma per escriure, és clar.

Dalt la torre on es fa la votació sobre el nou president de l'empresa es podria catalogar amb un estil Neogòtic, ja que la presència de la fusta gravada és important així com també els mobles grans i carregats. La porta d'entrada és especialment gran on hi ha també la presència d'arquitraus. Hi trobem també grans rellotges de peu. Com a element decoratiu hi ha plantes artificials.

Ja per últim trobem la casa del personatge inspirat amb Charles Eames. Aquesta a diferència dels altres espais que hem analitzat podria ser contemporània ja que hi veiem l'obra vista amb cadires de vimet i sobretot gens carregada a nivell decoratiu. Hi trobem també sofàs de tela amb grans estanteries i colors llisos. 

A grans trets podem dir que és una pel·lícula que tot i tenir poca acció està ben resolta tenint en compte en quina època ens trobem, és evident que la qualitat de gravació és baixa i a vegades, mareja, i que durant tota la pel·lícula no sentim música sinó el soroll ambient real. Tot i així ha estat interessant veure a través d'una pel·lícula l'estil i el tipus de mobiliari que hi havia.