La casa: la història d'una idea. Edat Mitjana

La història i l'evolució de la casa va conjuntament amb la història de la ciutat. No és homogènia, ni la qualitat dels edificis és ascendent per a tots els habitants, doncs en totes les èpoques coexisteixen exemples d'excel·lents cases que contrasten amb la proliferació de miserables habitacles.

A l'Edat Mitjana, depenent dels materials de la construcció de la regió, les cases dels pagesos eren d'adobe, pedra o fusta i gaudien d'un espai o habitació amplia i coberta de palla i amb una llar de foc com a centre de la vivenda. Allà hi vivia tota la família i s'utilitzava com a graner i habitualment també era el mateix estable dels animals. Els més pobres doncs, tenien doncs unes vivendes molt dolentes, sense aigua corrent i quasi cap peça de mobiliari i poques possessions. Les seves cases eren tant petites que la vida familiar corria perill; aquelles cases d'una sola habitació eren poc més que un refugi on dormir.
Només hi havia espai pels recent-nascuts: als fills grans se'ls separava dels seus pares i se'ls enviava a treballar com a aprenents o servents.

Al contrari que aquests, hi havia qui si podia compartir la prosperitat medieval: els que vivien en les ciutats, La ciutat lliure va ser una de les innovacions més importants i originals. Es tractava d'una ciutat separada del camp. Els seus habitants crearien una nova civilització urbana. Aquests es diferenciaven de la resta de la societat, que era feudal, eclesiàstica o agrícola. Això significava que al mateix temps que s'arrastrava als vassalls a alguna guerra local, els burgesos de les ciutats gaudien d'un grau considerable d'independència i podien beneficiar-se de la prosperitat econòmica.

Els burgesos vivien a una casa. Aquesta combinava la residència amb la feina. La ciutat medieval fortificada tenia una gran densitat de construcció. Els blocs de dos pisos solien tenir un sòtan que s'utilitzava com a magatzem i la part del pis que es comunicava amb el carrer solia ser una botiga. La casa tenia una gran habitació on es cuinava, es menjava i es dormia. Tenien només uns quants mobles i un taburet al costat de la gran xemeneia.
Els bancs servien tant per guardar coses com per seure-hi. La gent menys acomodada utilitzava una arca com a llit on s'hi guardava la roba, que a la nit feia de matalàs. Eren comuns els bancs, els taburets i les taules desmontables. Els llits eren abatibles tot i que a l'Edat Mitjana les persones més importants dormien en grans llits permanents. Tot i així  també es feien servir de seient. És curiós però la gent no solia seure en cadires. Tenien el seient dur i llis i un respatller alt i recte, amb una funció més decorativa que ergonòmica. Eren més que res, símbols d'autoritat.


Els més nobles posseïen moltes residències i viatjaven molt i és per aquest motiu que tots els mobles eren desmontables i plegables. S'ho emportaven tot.

La casa medieval era un lloc públic i no privat. A la sala es feien totes les activitats i aquestes diferents funcions es realitzaven mitjançant el canvi de lloc dels objectes. A la nit es retiraven les taules i es treien els llits. No hi havia intents d'ordenar els mobles de manera permanent.

El que sorprèn de les cases medievals era la multitud i el pols vital que hi havia en el seu interior, estaven plenes de gent i servien com a llocs de reunions públiques per rebre i també per fer negocis. La intimitat era algo desconegut. Només la gent excepcional podia tancar-se a soles ja que habitualment dormien moltes persones al mateix llit.

L'últim dia de Pompeia

Pompeia és un municipi italià de la província de Nàpols situada a la plana del riu Sarno i als peus del Vesuvi. A l'agost de l'any 79 aquest va entrar en erupció i va matar a 5000 dels 20000 habitants de la ciutat, una de les catàstrofes naturals més conegudes en el món. I és que al cap de molts anys es van trobar els habitants de Pompeia carbonitzats i petrificats. La UNESCO ha declarat Patrimoni de la Humanitat la ciutat de Pompeia.

En el documental veiem clarament la casa de Julio Polibio, un personatge il·lustre de la ciutat. Vivia amb tota la seva família i els seus esclaus en una domus, la qual gaudia d'un pati interior, d'un atri amb un impluvium rodejat de columnes. En aquest veiem la decoració amb molts detalls i ornamentacions arquitectòniques com els "trons" de pedra que formaven part de la mateixa paret. Parlant de parets veiem també com aquestes estàn pintades de colors, majoritàriament de color vermell i de color verd. A més a més disposen de decoracions pictòriques amb formes d'animals i vegetació.
Veiem també la part de l'altar, on es feien ofrenes als Déus i als avantpassats de la família. En aquest cas però la família i els esclaus de Julio Polibio demanen a Júpiter que atruri la pluja de pedres pomez, provinents del Vesuvi.
De la mateixa manera que els habitants de Pompeia van quedar carbonitzats, el mobiliari també. A la domus de Polibio hi veiem un biselum, un destacat símbol de privilegi i luxe. Així doncs corrovorem que el mobiliari depenia de la posició social a la qual un pertanyia.