Tècniques pictòriques de l'art romànic

Darrere la pintura romànica hi trobem no només estètica sinó un propòsit d'ensenyar, de difondre la fe ja que la gran majoria del públic era analfabeta. Així doncs aquests imparteix i instrueix a partir de les pintures els dogmes de la fe.

En ella es feien servir dues tècniques; la del fresc i la del tremp. La primera es basava i continua sent així, en la preparació de pigments de colors diluïts en aigua de calç. Aquest tipus de pintura s'aplicava sobre la superfície mural a la qual prèviament s'hi havia afegit una capa de guix per corregir imperfeccions. L'aplicació es feia amb aquest humit. Una vegada aquest s'assecava per complet adquirien una superfície molt resistent.

La tècnica del tremp també s'utilitzava per pintar murs. S'elavoraven les pintures barrejant els pigments amb cola, resina i ou. Tot i així quan parlem de la tècnica del tremp a la caseïna estem parlant d'un procés diferent. En aquesta es deshidrata la caseïna i s'hi afegeix calç i llet desnatada per aconseguir una pasta homogènia. El tremp a la caseïna és una pintura de ràpid assecatge i soluble a l'aigua.
Paral·lelament trobem la tècnica del tremp d'ou. Aquesta és la mes usada per al mobiliari de l'època en la qual només s'utilitza el rovell de l'ou al qual s'hi afegeix oli de llinosa i vernís. Posteriorment es redueix amb aigua per per tal que l'aplicació del color sigui més fàcil.

Arquetes alemanyes de ferro

Les arquetes servien tant per guardar joies i objectes preciosos de petit tamany com per guardar documents, cartes i diners, tresors de l'ascendent burgesia. Va ser llavors quan es van transformar en un important element pel coneixement de la societat alemanya de l'època, els seus gustos i els seus diversos destins.

La gran majoria de les arquetes que s'han anat trobant tenen un elaborat treball de gravat. Aquesta tècnica va anar evolucionant al llarg de la història però en els seus inicis sabem que s'utilitzava un procés químic conegut com a gravat a l'aiguafort, el qual ja s'utilitzava a l'Edat Mitjana a França, Anglaterra i d'altres. Al segle XV es constata que ja s'utilitzava aquesta tècnica a Alemanya per la creació d'escuts i elms. 

Daniel Hopfer va ser un dels primers en utilitzar aquest procediment a Alemanya i portar-lo a una doble dimensió: com a tècnica d'artesania i com a representació de l'evolució tècnica del gravat artístic. Aquest procediment va tenir gran acceptació durant el segle XVI, especialment a Nuremberg i Ausberg. Les armadures eren el principal destí d'aquesta tècnica però la seva naturalesa ornamental i de representació figurada sobre el metall es va estendre per plaques de panys, claus, arquetes... 

La fabricació de caixes i arquetes es va dur a terme sobretot a Ausberg i Nuremberg. La diferència de la producció dels dos centres resideix en què Ausberg treballava més motius eclesiàstics mentre que Nuremberg seguia el radicalisme de les noves creences, cosa que va afavorir al boicot de les armeries catòliques. En aquestes últimes arquetes eren freqüents les representacions de parelles i quasi totes elles eren de dimensions petites.

En alguns exemplars anteriors al segle XVI les figures humnes apareixen incloses en arcs i són relativament abundants els exemplars que es conserven. Aquests segurament gràcies al material del que estan fetes i per la facilitat de la reproducció dels motius, la qual cosa sembla indicar l'existència de nombrosos tallers dedicats a aquest tipus de treball.

Era comú l'ús de claus i xapes de reforç als costats i a la tapa, també la dissimulació o ocultació de l'accés a l'interior de l'arqueta i la utilització de panys de com a mínim quatre punts d'anclatge.